Qui va crear el Creador?

Se sol criticar als teistes que, si tot ha de tenir un creador, i aquest en última instància és Déu, aleshores Déu també ha de tenir un creador. Per tant, l'argument de la causa primera no és vàlid.

Suposem que això és cert, i que Déu, com tot, ha de tenir un creador. Aquest creador ha de ser quelcom superior a Déu, o si més no del mateix nivell, en tant que artesà d'una obra tan absolutament perfecta. Un cop acceptat això, aleshores el joc torna a començar. Qui ha creat el creador del creador? La resposta és exactament la mateixa que en el primer graó.

Tenim, per tant, una funció que tendeix a l'infinit, no té final. Sempre sorgirà la mateixa pregunta, i aquesta sempre tindrà la mateixa resposta.

La conclusió és evident: per molt que s'allargui l'exercici racional, el creador final sempre serà el mateix, o sigui, Déu. És igual els pasos intermedis que s'hi vulguin afegir, no importa quantes vegades ens formulem la mateixa pregunta. El creador del creador del creador [...] del creador de la creació és Déu.

El que semblava un punt dèbil del teisme, s'ha convertit en una clara prova al seu favor.
En el tema de la dicotomia creador/creació, la resposta teista és l'única explicació lògica i racional possible. Tot l'altre és pura especulació.

Lleis antiquades

La pregunta:

- Escolta, com pot ser que vosaltres cregueu en la validesa d'una llei de fa x segles [on x és un nombre que depèn de la religió del receptor de la pregunta, moment de la seva revelació o naixement], i a sobre pretengueu aplicar-la en ple segle XXI, en temes com l'homosexualitat i la masturbació? Els temps canvien i s'ha d'evolucionar, home...

La resposta:

- Mira, nosaltres per exemple creiem que tant l'homosexualitat com la masturbació són pecats, pràctiques negatives que s'han de combatre. Això és així perquè, efectivament, una llei divinament revelada fa x segles ho va establir d'aquesta manera.
Vosaltres, en canvi, argumenteu que aquestes pràctiques no poden ser dolentes, ja que fins i tot alguns ximpanzés també mantenen relacions sexuals d'aquests tipus.

Doncs bé. Com podeu criticar-nos l'antiguitat de la nostra llei, si vosaltres us baseu en una llei encara molt més antiga segons el vostre propi còmput? Dieu que l'home va ser un primat fa milions d'anys. Com és possible que vulgueu aplicar la llei d'aleshores en ple segle XXI? S'ha d'evolucionar, home...

I una cita:

"Heu recorregut el llarg camí que va del cuc a l'home, i veritablement molt en vosaltres segueix sent cuc"

Nietzsche.

Més perles atees.

Seguint amb el tema de l'ateisme, m'ha arribat una nova perla del mateix "pensador" ateu que m'inspirava el primer post del bloc. Diu que li resulta aberrant escoltar expressions com "nen catòlic", o "nen musulmà", ja que, segons la seva lògica clarivident, un infant no pot tenir una cosmovisió pròpia, i, per tant, usar aquests termes és tan poc apropiat com parlar d'un "nen marxista" o "nen republicà".

Doncs bé, espero que el personatge sigui coherent amb el seu pensament, i que els seus fills, si és que en té, els hagués deixat al mig de la muntanya de seguida que es van deslletar.
Només d'aquesta manera es pot assegurar una educació plenament neutral i objectiva possible: que els nens creixin com a salvatges, i quan ja tinguin ús de raó, aleshores que decideixin lliurement en quin tipus de societat es volen integrar i quina cosmovisió volen adoptar, si és que no opten per seguir fent de Tarzan el que els hi quedi de vida.

A veure, no és gens complicat. El fill, des que comença a prendre consciència, rep una educació de part dels pares o qui sigui que faci de tutor. Aquesta educació està basada en valors, en sentiments, en premis, en càstigs, en permissions, en prohibicions i si, també en creences. Evidentment, el nen al principi creu en el que li diuen els adults, sense plantejar-se massa coses. Si la mama li diu que no digui mentides perquè això és dolent, ell s'ho creu. Si el papa li diu que no es baralli a l'escola perquè això no es de bona persona, ell s'ho creu. Si el tiet li diu que ha d'estar atent a les lliçons dels professors perquè així es farà un gran home el dia de demà, ell s'ho creu. Si els avis li inculquen la importància del respecte a la gent gran, ell s'ho creu. I sí, senyores i senyors, si la família li explica qui és Déu, quines són les seves lleis, els límits que ha establert per a la humanitat, i tot el que comporta la religió, ell també s'ho creu.

Evidentment, un nen criat en una família religiosa no ha escollit ser ell mateix religiós, però... és que ha pogut escollir el judici moral de la violència, de les drogues, de la tolerància, de la igualtat de gènere, de la cura de la naturalesa o de l'èxit professional, per citar algunes de les creences laiques que se solen incultar en les famílies laiques occidentals? Oi que no?

Per què explicar-li a un nen que ha de creure en Déu és una aberració, ja que això és, si de cas, una cosa que ha de decidir ell quan sigui madur, i en canvi dir-li que ha de ser respectuós o sincer, o diligent amb els estudis, o ambiciós en les seves empreses, o tot això junt, no ho és? No ho hauria de decidir ell també? El pare fan de la fórmula 1 o de la cacera que ja des de petit li tansmet la seva passió al seu fill, fins al punt que aquest s'acaba convertint en un gran pilot o en un gran caçador... també està cometent un crim espantós comparable a l'educació religiosa? L'ensenyament cientifista que s'imparteix en les escoles, de manera moltes vegades totalment acrítica, no és, segons la mateixa lògica anti-religiosa, una violació flagrant del dret de l'infant a creure i pensar el que vulgui?

No senyors, no. Els nens no creixen mai en un quiròfan totalment asèptic de pertorbacions ideològiques i morals, siguin aquestes laiques o religioses, atees o teistes. La realitat és molt més senzilla: de la mateixa manera que un ateu no pot entendre l'educació que la gent religiosa transmet als seus fills, els religiosos tampoc poden entendre el contrari.

Una cosa si que és comuna en tots els casos: els pares normalment volen el millor per als seus fills. Aquest és el principi bàsic. A partir d'aquí, si el millor és ser un bon creient practicant de les lleis divines o un bon ciutadà complidor de les lleis laiques i republicanes, això és indiferent.

Per tot això, és perfectament vàlid parlar de "nen catòlic" o "nen musulmà", de la mateixa manera que ho és parlar de "nen de poble", "nen esquimal" o "nen occidental".

Algunes similituds (11)

• Una societat que no es basi en les disposicions de Déu és una societat corrompuda i decadent.
• Una societat que no es basi en les disposicions de la Llibertat és una societat corrompuda i decadent.
  

Algunes similituds (10)

• La teocràcia és el millor sistema de govern de la societat possible, perquè és l'únic sistema que es basa en Déu.
• La democràcia és el millor sistema de govern de la societat possible, perquè és l'únic sistema que es basa en la Llibertat.
  

Algunes similituds (9)

• Cal seguir lluitant per Déu fins que Aquest sigui reconegut i respectat per tota la humanitat arreu del món .
• Cal seguir lluitant per la Llibertat fins que Aquesta sigui reconeguda i respectada per tota la humanitat arreu del món.
  

Algunes similituds (8)

• El sentit de la vida és Déu. Tot el demés és secundari.
• El sentit de la vida és la Llibertat. Tot el demés és secundari.

Algunes similituds (7)

• Déu es una realitat imperativa, no pas un simple concepte intel·lectual com qualsevol altre del que es pugui teoritzar, banalitzar o ignorar.
• La Llibertat es una realitat imperativa, no pas un simple concepte intel·lectual com qualsevol altre del que es pugui teoritzar, banalitzar o ignorar.

Algunes similituds (6)

• Qui nega a Déu o les seves exigències, és un potencial enemic que s'ha de combatre.
• Qui nega la Llibertat o les seves exigències, és un potencial enemic que s'ha de combatre.

Algunes similituds (5)

• Absolutament tot ha d'estar sotmès a Déu, i això inclou la llibertat.
• Absolutament tot ha d'estar sotmès a la Llibertat, i això inclou a déu.

Algunes similituds (4)

• Déu sovint ha estat utilitzat pel poder imperant de torn com a argument justificador de les seves actuacions, quan en realitat aquestes eren, moltes vegades, contràries a Ell.
• La Llibertat sovint ha estat utilitzada pel poder imperant de torn com a argument justificador de les seves actuacions, quan en realitat aquestes eren, moltes vegades, contràries a Ella.

Algunes similituds (3)

• Déu està per damunt de qualsevol diferència d'opinió o visió del món. Els actes que se'n derivin no poden entrar en contradicció amb Ell.
• La Llibertat està per damunt de qualsevol diferència d'opinió o visió del món. Els actes que se'n derivin no poden entrar en contradicció amb Ella.

Algunes similituds (2)

• La causa de Déu s'ha de defensar sense vacil·lació i a qualsevol preu. Aquesta és la lluita més elevada.
• La causa de la Llibertat s'ha de defensar sense vacil·lació i a qualsevol preu. Aquesta és la lluita més elevada.

Algunes similituds (1)

• Déu és el bé absolut, la màxima aspiració. Tot s'ha d'adaptar a Ell.
• La Llibertat és el bé absolut, la màxima aspiració. Tot s'hi ha d'adaptar.

Sexe i violència

Una altra reflexió que ja fa temps que tinc en estat latent, i que de tant en tant reflota cada cop que em trobo amb la mateixa situació.

Sovint, es diu que és una hipocresia d'allò més gran intentar ocultar qualsevol mostra sexual en la societat, però en canvi amb la violència, encara que aquesta sigui extrema, no passa res. Alguna gent no és capaç d'entendre com certs pares permeten als seus fills la reproducció de pel·lícules o l'ús de videojocs on la violència és clara i explícita, però per altra banda els hi prohibeixen el sexe en aquests mateixos mitjans o en d'altres. Els hi resulta una paradoxa que l'esquarterament d'un cos humà, per posar un exemple, resulti menys perniciós o escandalós que veure dues personas practicant qualsevol tipus de postura sexual.

Doncs bé, no és tant difícil d'entendre.

Imaginem el cas d'un pare que vol protegir la integritat moral del seu fill. Aquest pare té, entre els seus temes tabú, el sexe desenfrenat i la violència gratuïta. El nen, que vol descobrir món, sent curiositat per ambdós temes, i decideix investigar.
Al principi el seu pare s'hi oposa, com és natural, però finalment acaba descobrint que la prohibició només portarà a un major interès per part del seu fill en aquests terrenys intocables. Aleshores, opta per ser una mica més flexible, i deixar que sigui la criatura qui se n'adoni de la maldat implícita en allò que ell considera immoral.

En una desició del tot incomprensible per als perplexos que califiquen d'hipocresia tot el que no entenen, el pare demostra ser més tolerant amb la violència que amb el sexe. Així, quan estan tots junts mirant una pel·lícula, passa ràpid les escenes eròtiques en que els actors fan quelcom més que una simple abraçada, però deixa que el nen pugui veure amb tot de detall els sagnants combats a espasa i destral.

Per molt estrany que sembli, l'actitud del pare és perfectament lògica i coherent. Si el que vol és evitar que el seu fill cometi actes obscens, com ho són la violència i el sexe (si, el judici moral de les coses varia de persona a persona, per si algú no se n'havia adonat), és comprensible aquesta diferència de tolerància, ja que si el nen veu escenes de sang i fetge, és molt poc probable que les vulgui reproduir fora de la ficció, i comenci a tallar caps pel carrer. En canvi, si que hi ha moltes més possibilitats de que adopti ell mateix els usos sexuals de les pel·lícules o les revistes quan es faci gran, i aleshores el fracàs del pare serà del tot evident.

Espero que aquesta petita reflexió aporti una mica de llum als seguidors del nou ídol.

Bondat i ateisme

Començo l'edifici en què pretén convertir-se "L'ídol de la modernitat" amb una reflexió que em va venir al cap fa uns dies, arran de la lectura d'un fragment provinent d'un llibre que promulga l'ateisme. En aquest, es deia que "un ateu també pot ser una bona persona". Doncs bé, intentaré demostrar que, dialècticament, això no és possible en un nivell absolut des del punt de vista ateu de l'autor, i que un mínim anàlisi filosòfic de la proposició desmunta l'aparent evidència.

Què vol dir ser una bona persona? Sense entrar en exemples concrets de bondat, és clar que per parlar de bones i males persones, ha d'existir un bé i un mal. A partir d'aquí, una bona persona és aquella que fa "el bé", i una persona dolenta és aquella que fa "el mal". Si eliminem aquestes nocions (poc i mal considerades en la modernitat), aleshores ja no té sentit referir-nos a persones bones i dolentes. Senzillament, aquestes són i fan una sèrie de coses i ja està, són individus que, com els animals, desenvolupen les seves activitats i conductes vitals sense valoració subseqüent de cap tipus. Però com sabem, aquesta actitud tant asèptica davant l'ésser humà no existeix en la pràctica, ja que des dels religiosos més compromesos fins als ateus més convençuts tots creuen en la dicotomia de bones i males persones. Per altra banda, cal remarcar que no entro en la consideració de l'origen del bé i el mal: sigui l'utilitarisme, l'hedonisme, la voluntat divina o el muntatge individual d'un dement, això és indiferent pel que fa a l'estudi que ens ocupa.

Una vegada hem acceptat que ha d'existir un bé i un mal per a parlar de bones i males persones, la pregunta que es deriva és inevitable: qui estableix allò que és el bé i allò que és el mal? Si li fem aquesta pregunta a un creient religiós, la resposta està clara. Però si li preguntem a un ateu, aleshores, pel seu negacionisme de l'existència de Déu, només podrà admetre una possibilitat: l'home. L'home és aquell que, mitjançant les circumstàncies més variades i les consideracions que calguin, decideix el que està bé i el que no.
Només poden existir dues voluntats, la divina i la humana. Si neguem la primera, ens queda només la segona. Altres possibilitats queden fora de qualsevol estudi mínimament seriós i, en qualsevol cas, creure en les mateixes eliminaria per definició la categoria d'"ateu" a qui ho fes.

Dit això, ens apareix un problema. De Déu només n'hi ha un, però de persones n'hi ha moltes. Cada persona és un món, com se sol dir. Està clar que cada individu poseeix una voluntat pròpia, diferent de la dels altres. Per tant, cada persona pot tenir un concepte diferent del què és el bé i què és el mal. Allò que és bé per a un, pot ser el mal absolut per a l'altre, i al revés. Sobren els exemples, però només cal pensar que un determinat acte por ésser considerat com a justícia aplicada per a un grup de persones i com a un crim aberrant per a un altre.

Per extensió, veiem que, si el concepte de bé i de mal és relatiu a cadascú en tant que és l'ésser humà qui els estableix i d'éssers humans n'hi ha molts, aleshores el fet de ser bona o mala persona també és relatiu. Hom pot ser bo per a algú (en cas que comparteixin els mateixos conceptes) i no pas per a un altre. I, així, les possibilitats i combinacions són infinites. Un exemple senzill:

Mentir és considerat com a dolent per un ampli sector de la humanitat, però hi han matisos.
- Una mentida que busca únicament el benefici material personal en detriment dels altres es considera que forma part del mal per a molta gent.
- Una mentida que produeix un perjudici als altres però que es formula per evitar un perjudici propi es considera que forma part del mal per a molta gent, però segurament menys que l'anterior.
- Una mentida en l'àmbit profesional que no causa majors problemes es considera com a quelcom dolent per a alguna gent, però si aquesta mateixa mentida es produeix en l'àmbit familiar, aleshores el nombre de persones que no l'aproven segurament augmenta.
- La gent que està en contra de l'ús de mentides encara que siguin inofensives en un context lúdic són moltes menys que les dels casos anteriors.
- Una mentida pietosa que busca el benefici de la majoria evitant així mals majors per a tothom té, amb tota probabilitat, molts pocs detractors, però encara hi hauran persones que s'hi oposarien
Etc.

Com es pot veure, si en un tema concret, com és mentir, ja s'ofereixen moltes possibilitats depenent de cadascú, el vast conjunt de la conducta humana impedeix qualsevol coincidència de que dues persones considerin bo i dolent, bé i mal, exactament el mateix.

Conclusió: un ateu pot ser bona persona, des de la seva cosmovisió, només si tenim en compte a quin tipus de bé fa referència aquest adjectiu (al que ell ha dictat?, al del veí?, al consens d'una majoria, al que ha establert un govern?...). I, d'aquesta manera, des del punt de vista ateu, tota persona és bona i dolenta a la vegada, depenent de quina model s'agafi.

En canvi, des d'una cosmovisió monoteista, només hi ha un bé i només hi ha un mal, i per tant, una persona si pot ésser bona o dolenta de manera clara i absoluta, ja que només existeix una sola referència a l'hora d'establir aquesta valoració.