Seguint amb el tema de l'ateisme, m'ha arribat una nova perla del mateix "pensador" ateu que m'inspirava el primer post del bloc. Diu que li resulta aberrant escoltar expressions com "nen catòlic", o "nen musulmà", ja que, segons la seva lògica clarivident, un infant no pot tenir una cosmovisió pròpia, i, per tant, usar aquests termes és tan poc apropiat com parlar d'un "nen marxista" o "nen republicà".
Doncs bé, espero que el personatge sigui coherent amb el seu pensament, i que els seus fills, si és que en té, els hagués deixat al mig de la muntanya de seguida que es van deslletar.
Només d'aquesta manera es pot assegurar una educació plenament neutral i objectiva possible: que els nens creixin com a salvatges, i quan ja tinguin ús de raó, aleshores que decideixin lliurement en quin tipus de societat es volen integrar i quina cosmovisió volen adoptar, si és que no opten per seguir fent de Tarzan el que els hi quedi de vida.
A veure, no és gens complicat. El fill, des que comença a prendre consciència, rep una educació de part dels pares o qui sigui que faci de tutor. Aquesta educació està basada en valors, en sentiments, en premis, en càstigs, en permissions, en prohibicions i si, també en creences. Evidentment, el nen al principi creu en el que li diuen els adults, sense plantejar-se massa coses. Si la mama li diu que no digui mentides perquè això és dolent, ell s'ho creu. Si el papa li diu que no es baralli a l'escola perquè això no es de bona persona, ell s'ho creu. Si el tiet li diu que ha d'estar atent a les lliçons dels professors perquè així es farà un gran home el dia de demà, ell s'ho creu. Si els avis li inculquen la importància del respecte a la gent gran, ell s'ho creu. I sí, senyores i senyors, si la família li explica qui és Déu, quines són les seves lleis, els límits que ha establert per a la humanitat, i tot el que comporta la religió, ell també s'ho creu.
Evidentment, un nen criat en una família religiosa no ha escollit ser ell mateix religiós, però... és que ha pogut escollir el judici moral de la violència, de les drogues, de la tolerància, de la igualtat de gènere, de la cura de la naturalesa o de l'èxit professional, per citar algunes de les creences laiques que se solen incultar en les famílies laiques occidentals? Oi que no?
Per què explicar-li a un nen que ha de creure en Déu és una aberració, ja que això és, si de cas, una cosa que ha de decidir ell quan sigui madur, i en canvi dir-li que ha de ser respectuós o sincer, o diligent amb els estudis, o ambiciós en les seves empreses, o tot això junt, no ho és? No ho hauria de decidir ell també? El pare fan de la fórmula 1 o de la cacera que ja des de petit li tansmet la seva passió al seu fill, fins al punt que aquest s'acaba convertint en un gran pilot o en un gran caçador... també està cometent un crim espantós comparable a l'educació religiosa? L'ensenyament cientifista que s'imparteix en les escoles, de manera moltes vegades totalment acrítica, no és, segons la mateixa lògica anti-religiosa, una violació flagrant del dret de l'infant a creure i pensar el que vulgui?
No senyors, no. Els nens no creixen mai en un quiròfan totalment asèptic de pertorbacions ideològiques i morals, siguin aquestes laiques o religioses, atees o teistes. La realitat és molt més senzilla: de la mateixa manera que un ateu no pot entendre l'educació que la gent religiosa transmet als seus fills, els religiosos tampoc poden entendre el contrari.
Una cosa si que és comuna en tots els casos: els pares normalment volen el millor per als seus fills. Aquest és el principi bàsic. A partir d'aquí, si el millor és ser un bon creient practicant de les lleis divines o un bon ciutadà complidor de les lleis laiques i republicanes, això és indiferent.
Per tot això, és perfectament vàlid parlar de "nen catòlic" o "nen musulmà", de la mateixa manera que ho és parlar de "nen de poble", "nen esquimal" o "nen occidental".
Evidentment, un nen criat en una família religiosa no ha escollit ser ell mateix religiós, però... és que ha pogut escollir el judici moral de la violència, de les drogues, de la tolerància, de la igualtat de gènere, de la cura de la naturalesa o de l'èxit professional, per citar algunes de les creences laiques que se solen incultar en les famílies laiques occidentals? Oi que no?
Per què explicar-li a un nen que ha de creure en Déu és una aberració, ja que això és, si de cas, una cosa que ha de decidir ell quan sigui madur, i en canvi dir-li que ha de ser respectuós o sincer, o diligent amb els estudis, o ambiciós en les seves empreses, o tot això junt, no ho és? No ho hauria de decidir ell també? El pare fan de la fórmula 1 o de la cacera que ja des de petit li tansmet la seva passió al seu fill, fins al punt que aquest s'acaba convertint en un gran pilot o en un gran caçador... també està cometent un crim espantós comparable a l'educació religiosa? L'ensenyament cientifista que s'imparteix en les escoles, de manera moltes vegades totalment acrítica, no és, segons la mateixa lògica anti-religiosa, una violació flagrant del dret de l'infant a creure i pensar el que vulgui?
No senyors, no. Els nens no creixen mai en un quiròfan totalment asèptic de pertorbacions ideològiques i morals, siguin aquestes laiques o religioses, atees o teistes. La realitat és molt més senzilla: de la mateixa manera que un ateu no pot entendre l'educació que la gent religiosa transmet als seus fills, els religiosos tampoc poden entendre el contrari.
Una cosa si que és comuna en tots els casos: els pares normalment volen el millor per als seus fills. Aquest és el principi bàsic. A partir d'aquí, si el millor és ser un bon creient practicant de les lleis divines o un bon ciutadà complidor de les lleis laiques i republicanes, això és indiferent.
Per tot això, és perfectament vàlid parlar de "nen catòlic" o "nen musulmà", de la mateixa manera que ho és parlar de "nen de poble", "nen esquimal" o "nen occidental".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada