Començo l'edifici en què pretén convertir-se "L'ídol de la modernitat" amb una reflexió que em va venir al cap fa uns dies, arran de la lectura d'un fragment provinent d'un llibre que promulga l'ateisme. En aquest, es deia que "un ateu també pot ser una bona persona". Doncs bé, intentaré demostrar que, dialècticament, això no és possible en un nivell absolut des del punt de vista ateu de l'autor, i que un mínim anàlisi filosòfic de la proposició desmunta l'aparent evidència.
Què vol dir ser una bona persona? Sense entrar en exemples concrets de bondat, és clar que per parlar de bones i males persones, ha d'existir un bé i un mal. A partir d'aquí, una bona persona és aquella que fa "el bé", i una persona dolenta és aquella que fa "el mal". Si eliminem aquestes nocions (poc i mal considerades en la modernitat), aleshores ja no té sentit referir-nos a persones bones i dolentes. Senzillament, aquestes són i fan una sèrie de coses i ja està, són individus que, com els animals, desenvolupen les seves activitats i conductes vitals sense valoració subseqüent de cap tipus. Però com sabem, aquesta actitud tant asèptica davant l'ésser humà no existeix en la pràctica, ja que des dels religiosos més compromesos fins als ateus més convençuts tots creuen en la dicotomia de bones i males persones. Per altra banda, cal remarcar que no entro en la consideració de l'origen del bé i el mal: sigui l'utilitarisme, l'hedonisme, la voluntat divina o el muntatge individual d'un dement, això és indiferent pel que fa a l'estudi que ens ocupa.
Una vegada hem acceptat que ha d'existir un bé i un mal per a parlar de bones i males persones, la pregunta que es deriva és inevitable: qui estableix allò que és el bé i allò que és el mal? Si li fem aquesta pregunta a un creient religiós, la resposta està clara. Però si li preguntem a un ateu, aleshores, pel seu negacionisme de l'existència de Déu, només podrà admetre una possibilitat: l'home. L'home és aquell que, mitjançant les circumstàncies més variades i les consideracions que calguin, decideix el que està bé i el que no.
Només poden existir dues voluntats, la divina i la humana. Si neguem la primera, ens queda només la segona. Altres possibilitats queden fora de qualsevol estudi mínimament seriós i, en qualsevol cas, creure en les mateixes eliminaria per definició la categoria d'"ateu" a qui ho fes.
Dit això, ens apareix un problema. De Déu només n'hi ha un, però de persones n'hi ha moltes. Cada persona és un món, com se sol dir. Està clar que cada individu poseeix una voluntat pròpia, diferent de la dels altres. Per tant, cada persona pot tenir un concepte diferent del què és el bé i què és el mal. Allò que és bé per a un, pot ser el mal absolut per a l'altre, i al revés. Sobren els exemples, però només cal pensar que un determinat acte por ésser considerat com a justícia aplicada per a un grup de persones i com a un crim aberrant per a un altre.
Per extensió, veiem que, si el concepte de bé i de mal és relatiu a cadascú en tant que és l'ésser humà qui els estableix i d'éssers humans n'hi ha molts, aleshores el fet de ser bona o mala persona també és relatiu. Hom pot ser bo per a algú (en cas que comparteixin els mateixos conceptes) i no pas per a un altre. I, així, les possibilitats i combinacions són infinites. Un exemple senzill:
Mentir és considerat com a dolent per un ampli sector de la humanitat, però hi han matisos.
- Una mentida que busca únicament el benefici material personal en detriment dels altres es considera que forma part del mal per a molta gent.
- Una mentida que produeix un perjudici als altres però que es formula per evitar un perjudici propi es considera que forma part del mal per a molta gent, però segurament menys que l'anterior.
- Una mentida en l'àmbit profesional que no causa majors problemes es considera com a quelcom dolent per a alguna gent, però si aquesta mateixa mentida es produeix en l'àmbit familiar, aleshores el nombre de persones que no l'aproven segurament augmenta.
- La gent que està en contra de l'ús de mentides encara que siguin inofensives en un context lúdic són moltes menys que les dels casos anteriors.
- Una mentida pietosa que busca el benefici de la majoria evitant així mals majors per a tothom té, amb tota probabilitat, molts pocs detractors, però encara hi hauran persones que s'hi oposarien
Etc.
Com es pot veure, si en un tema concret, com és mentir, ja s'ofereixen moltes possibilitats depenent de cadascú, el vast conjunt de la conducta humana impedeix qualsevol coincidència de que dues persones considerin bo i dolent, bé i mal, exactament el mateix.
Conclusió: un ateu pot ser bona persona, des de la seva cosmovisió, només si tenim en compte a quin tipus de bé fa referència aquest adjectiu (al que ell ha dictat?, al del veí?, al consens d'una majoria, al que ha establert un govern?...). I, d'aquesta manera, des del punt de vista ateu, tota persona és bona i dolenta a la vegada, depenent de quina model s'agafi.
En canvi, des d'una cosmovisió monoteista, només hi ha un bé i només hi ha un mal, i per tant, una persona si pot ésser bona o dolenta de manera clara i absoluta, ja que només existeix una sola referència a l'hora d'establir aquesta valoració.
Què vol dir ser una bona persona? Sense entrar en exemples concrets de bondat, és clar que per parlar de bones i males persones, ha d'existir un bé i un mal. A partir d'aquí, una bona persona és aquella que fa "el bé", i una persona dolenta és aquella que fa "el mal". Si eliminem aquestes nocions (poc i mal considerades en la modernitat), aleshores ja no té sentit referir-nos a persones bones i dolentes. Senzillament, aquestes són i fan una sèrie de coses i ja està, són individus que, com els animals, desenvolupen les seves activitats i conductes vitals sense valoració subseqüent de cap tipus. Però com sabem, aquesta actitud tant asèptica davant l'ésser humà no existeix en la pràctica, ja que des dels religiosos més compromesos fins als ateus més convençuts tots creuen en la dicotomia de bones i males persones. Per altra banda, cal remarcar que no entro en la consideració de l'origen del bé i el mal: sigui l'utilitarisme, l'hedonisme, la voluntat divina o el muntatge individual d'un dement, això és indiferent pel que fa a l'estudi que ens ocupa.
Una vegada hem acceptat que ha d'existir un bé i un mal per a parlar de bones i males persones, la pregunta que es deriva és inevitable: qui estableix allò que és el bé i allò que és el mal? Si li fem aquesta pregunta a un creient religiós, la resposta està clara. Però si li preguntem a un ateu, aleshores, pel seu negacionisme de l'existència de Déu, només podrà admetre una possibilitat: l'home. L'home és aquell que, mitjançant les circumstàncies més variades i les consideracions que calguin, decideix el que està bé i el que no.
Només poden existir dues voluntats, la divina i la humana. Si neguem la primera, ens queda només la segona. Altres possibilitats queden fora de qualsevol estudi mínimament seriós i, en qualsevol cas, creure en les mateixes eliminaria per definició la categoria d'"ateu" a qui ho fes.
Dit això, ens apareix un problema. De Déu només n'hi ha un, però de persones n'hi ha moltes. Cada persona és un món, com se sol dir. Està clar que cada individu poseeix una voluntat pròpia, diferent de la dels altres. Per tant, cada persona pot tenir un concepte diferent del què és el bé i què és el mal. Allò que és bé per a un, pot ser el mal absolut per a l'altre, i al revés. Sobren els exemples, però només cal pensar que un determinat acte por ésser considerat com a justícia aplicada per a un grup de persones i com a un crim aberrant per a un altre.
Per extensió, veiem que, si el concepte de bé i de mal és relatiu a cadascú en tant que és l'ésser humà qui els estableix i d'éssers humans n'hi ha molts, aleshores el fet de ser bona o mala persona també és relatiu. Hom pot ser bo per a algú (en cas que comparteixin els mateixos conceptes) i no pas per a un altre. I, així, les possibilitats i combinacions són infinites. Un exemple senzill:
Mentir és considerat com a dolent per un ampli sector de la humanitat, però hi han matisos.
- Una mentida que busca únicament el benefici material personal en detriment dels altres es considera que forma part del mal per a molta gent.
- Una mentida que produeix un perjudici als altres però que es formula per evitar un perjudici propi es considera que forma part del mal per a molta gent, però segurament menys que l'anterior.
- Una mentida en l'àmbit profesional que no causa majors problemes es considera com a quelcom dolent per a alguna gent, però si aquesta mateixa mentida es produeix en l'àmbit familiar, aleshores el nombre de persones que no l'aproven segurament augmenta.
- La gent que està en contra de l'ús de mentides encara que siguin inofensives en un context lúdic són moltes menys que les dels casos anteriors.
- Una mentida pietosa que busca el benefici de la majoria evitant així mals majors per a tothom té, amb tota probabilitat, molts pocs detractors, però encara hi hauran persones que s'hi oposarien
Etc.
Com es pot veure, si en un tema concret, com és mentir, ja s'ofereixen moltes possibilitats depenent de cadascú, el vast conjunt de la conducta humana impedeix qualsevol coincidència de que dues persones considerin bo i dolent, bé i mal, exactament el mateix.
Conclusió: un ateu pot ser bona persona, des de la seva cosmovisió, només si tenim en compte a quin tipus de bé fa referència aquest adjectiu (al que ell ha dictat?, al del veí?, al consens d'una majoria, al que ha establert un govern?...). I, d'aquesta manera, des del punt de vista ateu, tota persona és bona i dolenta a la vegada, depenent de quina model s'agafi.
En canvi, des d'una cosmovisió monoteista, només hi ha un bé i només hi ha un mal, i per tant, una persona si pot ésser bona o dolenta de manera clara i absoluta, ja que només existeix una sola referència a l'hora d'establir aquesta valoració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada