- Déu sovint ha estat utilitzat pel poder imperant de torn com a argument justificador de les seves actuacions, quan en realitat aquestes eren, moltes vegades, contràries a Ell.
- La Llibertat sovint ha estat utilitzada pel poder imperant de torn com a argument justificador de les seves actuacions, quan en realitat aquestes eren, moltes vegades, contràries a Ella.
Algunes similituds (4)
Algunes similituds (3)
- Déu està per damunt de qualsevol diferència d'opinió o visió del món. Els actes que se'n derivin no poden entrar en contradicció amb Ell.
- La Llibertat està per damunt de qualsevol diferència d'opinió o visió del món. Els actes que se'n derivin no poden entrar en contradicció amb Ella.
Algunes similituds (2)
- La causa de Déu s'ha de defensar sense vacil·lació i a qualsevol preu. Aquesta és la lluita més elevada.
- La causa de la Llibertat s'ha de defensar sense vacil·lació i a qualsevol preu. Aquesta és la lluita més elevada.
Algunes similituds (1)
- Déu és el bé absolut, la màxima aspiració. Tot s'ha d'adaptar a Ell.
- La Llibertat és el bé absolut, la màxima aspiració. Tot s'hi ha d'adaptar.
Sexe i violència
Una altra reflexió que ja fa temps que tinc en estat latent, i que de tant en tant reflota cada cop que em trobo amb la mateixa situació.
Sovint, es diu que és una hipocresia d'allò més gran intentar ocultar qualsevol mostra sexual en la societat, però en canvi amb la violència, encara que aquesta sigui extrema, no passa res. Alguna gent no és capaç d'entendre com certs pares permeten als seus fills la reproducció de pel·lícules o l'ús de videojocs on la violència és clara i explícita, però per altra banda els hi prohibeixen el sexe en aquests mateixos mitjans o en d'altres. Els hi resulta una paradoxa que l'esquarterament d'un cos humà, per posar un exemple, resulti menys perniciós o escandalós que veure dues personas practicant qualsevol tipus de postura sexual.
Doncs bé, no és tant difícil d'entendre.
Imaginem el cas d'un pare que vol protegir la integritat moral del seu fill. Aquest pare té, entre els seus temes tabú, el sexe desenfrenat i la violència gratuïta. El nen, que vol descobrir món, sent curiositat per ambdós temes, i decideix investigar.
Al principi el seu pare s'hi oposa, com és natural, però finalment acaba descobrint que la prohibició només portarà a un major interès per part del seu fill en aquests terrenys intocables. Aleshores, opta per ser una mica més flexible, i deixar que sigui la criatura qui se n'adoni de la maldat implícita en allò que ell considera immoral.
En una desició del tot incomprensible per als perplexos que califiquen d'hipocresia tot el que no entenen, el pare demostra ser més tolerant amb la violència que amb el sexe. Així, quan estan tots junts mirant una pel·lícula, passa ràpid les escenes eròtiques en que els actors fan quelcom més que una simple abraçada, però deixa que el nen pugui veure amb tot de detall els sagnants combats a espasa i destral.
Per molt estrany que sembli, l'actitud del pare és perfectament lògica i coherent. Si el que vol és evitar que el seu fill cometi actes obscens, com ho són la violència i el sexe (si, el judici moral de les coses varia de persona a persona, per si algú no se n'havia adonat), és comprensible aquesta diferència de tolerància, ja que si el nen veu escenes de sang i fetge, és molt poc probable que les vulgui reproduir fora de la ficció, i comenci a tallar caps pel carrer. En canvi, si que hi ha moltes més possibilitats de que adopti ell mateix els usos sexuals de les pel·lícules o les revistes quan es faci gran, i aleshores el fracàs del pare serà del tot evident.
Espero que aquesta petita reflexió aporti una mica de llum als seguidors del nou ídol.
Sovint, es diu que és una hipocresia d'allò més gran intentar ocultar qualsevol mostra sexual en la societat, però en canvi amb la violència, encara que aquesta sigui extrema, no passa res. Alguna gent no és capaç d'entendre com certs pares permeten als seus fills la reproducció de pel·lícules o l'ús de videojocs on la violència és clara i explícita, però per altra banda els hi prohibeixen el sexe en aquests mateixos mitjans o en d'altres. Els hi resulta una paradoxa que l'esquarterament d'un cos humà, per posar un exemple, resulti menys perniciós o escandalós que veure dues personas practicant qualsevol tipus de postura sexual.
Doncs bé, no és tant difícil d'entendre.
Imaginem el cas d'un pare que vol protegir la integritat moral del seu fill. Aquest pare té, entre els seus temes tabú, el sexe desenfrenat i la violència gratuïta. El nen, que vol descobrir món, sent curiositat per ambdós temes, i decideix investigar.
Al principi el seu pare s'hi oposa, com és natural, però finalment acaba descobrint que la prohibició només portarà a un major interès per part del seu fill en aquests terrenys intocables. Aleshores, opta per ser una mica més flexible, i deixar que sigui la criatura qui se n'adoni de la maldat implícita en allò que ell considera immoral.
En una desició del tot incomprensible per als perplexos que califiquen d'hipocresia tot el que no entenen, el pare demostra ser més tolerant amb la violència que amb el sexe. Així, quan estan tots junts mirant una pel·lícula, passa ràpid les escenes eròtiques en que els actors fan quelcom més que una simple abraçada, però deixa que el nen pugui veure amb tot de detall els sagnants combats a espasa i destral.
Per molt estrany que sembli, l'actitud del pare és perfectament lògica i coherent. Si el que vol és evitar que el seu fill cometi actes obscens, com ho són la violència i el sexe (si, el judici moral de les coses varia de persona a persona, per si algú no se n'havia adonat), és comprensible aquesta diferència de tolerància, ja que si el nen veu escenes de sang i fetge, és molt poc probable que les vulgui reproduir fora de la ficció, i comenci a tallar caps pel carrer. En canvi, si que hi ha moltes més possibilitats de que adopti ell mateix els usos sexuals de les pel·lícules o les revistes quan es faci gran, i aleshores el fracàs del pare serà del tot evident.
Espero que aquesta petita reflexió aporti una mica de llum als seguidors del nou ídol.
Bondat i ateisme
Començo l'edifici en què pretén convertir-se "L'ídol de la modernitat" amb una reflexió que em va venir al cap fa uns dies, arran de la lectura d'un fragment provinent d'un llibre que promulga l'ateisme. En aquest, es deia que "un ateu també pot ser una bona persona". Doncs bé, intentaré demostrar que, dialècticament, això no és possible en un nivell absolut des del punt de vista ateu de l'autor, i que un mínim anàlisi filosòfic de la proposició desmunta l'aparent evidència.
Què vol dir ser una bona persona? Sense entrar en exemples concrets de bondat, és clar que per parlar de bones i males persones, ha d'existir un bé i un mal. A partir d'aquí, una bona persona és aquella que fa "el bé", i una persona dolenta és aquella que fa "el mal". Si eliminem aquestes nocions (poc i mal considerades en la modernitat), aleshores ja no té sentit referir-nos a persones bones i dolentes. Senzillament, aquestes són i fan una sèrie de coses i ja està, són individus que, com els animals, desenvolupen les seves activitats i conductes vitals sense valoració subseqüent de cap tipus. Però com sabem, aquesta actitud tant asèptica davant l'ésser humà no existeix en la pràctica, ja que des dels religiosos més compromesos fins als ateus més convençuts tots creuen en la dicotomia de bones i males persones. Per altra banda, cal remarcar que no entro en la consideració de l'origen del bé i el mal: sigui l'utilitarisme, l'hedonisme, la voluntat divina o el muntatge individual d'un dement, això és indiferent pel que fa a l'estudi que ens ocupa.
Una vegada hem acceptat que ha d'existir un bé i un mal per a parlar de bones i males persones, la pregunta que es deriva és inevitable: qui estableix allò que és el bé i allò que és el mal? Si li fem aquesta pregunta a un creient religiós, la resposta està clara. Però si li preguntem a un ateu, aleshores, pel seu negacionisme de l'existència de Déu, només podrà admetre una possibilitat: l'home. L'home és aquell que, mitjançant les circumstàncies més variades i les consideracions que calguin, decideix el que està bé i el que no.
Només poden existir dues voluntats, la divina i la humana. Si neguem la primera, ens queda només la segona. Altres possibilitats queden fora de qualsevol estudi mínimament seriós i, en qualsevol cas, creure en les mateixes eliminaria per definició la categoria d'"ateu" a qui ho fes.
Dit això, ens apareix un problema. De Déu només n'hi ha un, però de persones n'hi ha moltes. Cada persona és un món, com se sol dir. Està clar que cada individu poseeix una voluntat pròpia, diferent de la dels altres. Per tant, cada persona pot tenir un concepte diferent del què és el bé i què és el mal. Allò que és bé per a un, pot ser el mal absolut per a l'altre, i al revés. Sobren els exemples, però només cal pensar que un determinat acte por ésser considerat com a justícia aplicada per a un grup de persones i com a un crim aberrant per a un altre.
Per extensió, veiem que, si el concepte de bé i de mal és relatiu a cadascú en tant que és l'ésser humà qui els estableix i d'éssers humans n'hi ha molts, aleshores el fet de ser bona o mala persona també és relatiu. Hom pot ser bo per a algú (en cas que comparteixin els mateixos conceptes) i no pas per a un altre. I, així, les possibilitats i combinacions són infinites. Un exemple senzill:
Mentir és considerat com a dolent per un ampli sector de la humanitat, però hi han matisos.
- Una mentida que busca únicament el benefici material personal en detriment dels altres es considera que forma part del mal per a molta gent.
- Una mentida que produeix un perjudici als altres però que es formula per evitar un perjudici propi es considera que forma part del mal per a molta gent, però segurament menys que l'anterior.
- Una mentida en l'àmbit profesional que no causa majors problemes es considera com a quelcom dolent per a alguna gent, però si aquesta mateixa mentida es produeix en l'àmbit familiar, aleshores el nombre de persones que no l'aproven segurament augmenta.
- La gent que està en contra de l'ús de mentides encara que siguin inofensives en un context lúdic són moltes menys que les dels casos anteriors.
- Una mentida pietosa que busca el benefici de la majoria evitant així mals majors per a tothom té, amb tota probabilitat, molts pocs detractors, però encara hi hauran persones que s'hi oposarien
Etc.
Com es pot veure, si en un tema concret, com és mentir, ja s'ofereixen moltes possibilitats depenent de cadascú, el vast conjunt de la conducta humana impedeix qualsevol coincidència de que dues persones considerin bo i dolent, bé i mal, exactament el mateix.
Conclusió: un ateu pot ser bona persona, des de la seva cosmovisió, només si tenim en compte a quin tipus de bé fa referència aquest adjectiu (al que ell ha dictat?, al del veí?, al consens d'una majoria, al que ha establert un govern?...). I, d'aquesta manera, des del punt de vista ateu, tota persona és bona i dolenta a la vegada, depenent de quina model s'agafi.
En canvi, des d'una cosmovisió monoteista, només hi ha un bé i només hi ha un mal, i per tant, una persona si pot ésser bona o dolenta de manera clara i absoluta, ja que només existeix una sola referència a l'hora d'establir aquesta valoració.
Què vol dir ser una bona persona? Sense entrar en exemples concrets de bondat, és clar que per parlar de bones i males persones, ha d'existir un bé i un mal. A partir d'aquí, una bona persona és aquella que fa "el bé", i una persona dolenta és aquella que fa "el mal". Si eliminem aquestes nocions (poc i mal considerades en la modernitat), aleshores ja no té sentit referir-nos a persones bones i dolentes. Senzillament, aquestes són i fan una sèrie de coses i ja està, són individus que, com els animals, desenvolupen les seves activitats i conductes vitals sense valoració subseqüent de cap tipus. Però com sabem, aquesta actitud tant asèptica davant l'ésser humà no existeix en la pràctica, ja que des dels religiosos més compromesos fins als ateus més convençuts tots creuen en la dicotomia de bones i males persones. Per altra banda, cal remarcar que no entro en la consideració de l'origen del bé i el mal: sigui l'utilitarisme, l'hedonisme, la voluntat divina o el muntatge individual d'un dement, això és indiferent pel que fa a l'estudi que ens ocupa.
Una vegada hem acceptat que ha d'existir un bé i un mal per a parlar de bones i males persones, la pregunta que es deriva és inevitable: qui estableix allò que és el bé i allò que és el mal? Si li fem aquesta pregunta a un creient religiós, la resposta està clara. Però si li preguntem a un ateu, aleshores, pel seu negacionisme de l'existència de Déu, només podrà admetre una possibilitat: l'home. L'home és aquell que, mitjançant les circumstàncies més variades i les consideracions que calguin, decideix el que està bé i el que no.
Només poden existir dues voluntats, la divina i la humana. Si neguem la primera, ens queda només la segona. Altres possibilitats queden fora de qualsevol estudi mínimament seriós i, en qualsevol cas, creure en les mateixes eliminaria per definició la categoria d'"ateu" a qui ho fes.
Dit això, ens apareix un problema. De Déu només n'hi ha un, però de persones n'hi ha moltes. Cada persona és un món, com se sol dir. Està clar que cada individu poseeix una voluntat pròpia, diferent de la dels altres. Per tant, cada persona pot tenir un concepte diferent del què és el bé i què és el mal. Allò que és bé per a un, pot ser el mal absolut per a l'altre, i al revés. Sobren els exemples, però només cal pensar que un determinat acte por ésser considerat com a justícia aplicada per a un grup de persones i com a un crim aberrant per a un altre.
Per extensió, veiem que, si el concepte de bé i de mal és relatiu a cadascú en tant que és l'ésser humà qui els estableix i d'éssers humans n'hi ha molts, aleshores el fet de ser bona o mala persona també és relatiu. Hom pot ser bo per a algú (en cas que comparteixin els mateixos conceptes) i no pas per a un altre. I, així, les possibilitats i combinacions són infinites. Un exemple senzill:
Mentir és considerat com a dolent per un ampli sector de la humanitat, però hi han matisos.
- Una mentida que busca únicament el benefici material personal en detriment dels altres es considera que forma part del mal per a molta gent.
- Una mentida que produeix un perjudici als altres però que es formula per evitar un perjudici propi es considera que forma part del mal per a molta gent, però segurament menys que l'anterior.
- Una mentida en l'àmbit profesional que no causa majors problemes es considera com a quelcom dolent per a alguna gent, però si aquesta mateixa mentida es produeix en l'àmbit familiar, aleshores el nombre de persones que no l'aproven segurament augmenta.
- La gent que està en contra de l'ús de mentides encara que siguin inofensives en un context lúdic són moltes menys que les dels casos anteriors.
- Una mentida pietosa que busca el benefici de la majoria evitant així mals majors per a tothom té, amb tota probabilitat, molts pocs detractors, però encara hi hauran persones que s'hi oposarien
Etc.
Com es pot veure, si en un tema concret, com és mentir, ja s'ofereixen moltes possibilitats depenent de cadascú, el vast conjunt de la conducta humana impedeix qualsevol coincidència de que dues persones considerin bo i dolent, bé i mal, exactament el mateix.
Conclusió: un ateu pot ser bona persona, des de la seva cosmovisió, només si tenim en compte a quin tipus de bé fa referència aquest adjectiu (al que ell ha dictat?, al del veí?, al consens d'una majoria, al que ha establert un govern?...). I, d'aquesta manera, des del punt de vista ateu, tota persona és bona i dolenta a la vegada, depenent de quina model s'agafi.
En canvi, des d'una cosmovisió monoteista, només hi ha un bé i només hi ha un mal, i per tant, una persona si pot ésser bona o dolenta de manera clara i absoluta, ja que només existeix una sola referència a l'hora d'establir aquesta valoració.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)